Imprimir

Article publicat a El Periódico de Catalunya el passat dijous, 8 de desembre.

El Consell Europeu, que es reuneix a Brussel·les demà i divendres, ha d’aconseguir un acord perquè el Banc Central Europeu pugui comprar el deute sobirà dels països que ho necessitin i acabar amb l’especulació dels mercats sobre les economies europees.

Jacques Delors ja va advertir el 2002 que la moneda única no era suficient per governar la UE i que la falta d’una política econòmica i fiscal comuna crearia unes distorsions importants en les relacions i en el creixement dels estats. Però la crisi no s’entreveia a l’horitzó i cada govern es va entestar a mantenir la seva sobirania –que cada dia era menys sobirana–, i les polítiques comunes que havien d’acompanyar la moneda única no van arribar mai.

Però per entendre la situació en què ens trobem avui pot ser útil recordar els fonaments en què es va basar aquesta unió que avui sembla de tan difícil funcionament.

El mètode era i ha estat fins fa molt poc el win-win , el tots guanyen. Un mètode basat en una solidaritat intel·ligent que ha donat a Europa el període més llarg de pau i l’ha convertit en una de les parts del món amb menys desigualtats, en què la confiança entre els diferents pobles ha estat moneda de canvi.
Avui, la Unió Europea es troba immersa en una crisi global, amb una crítica situació dels bancs, un elevat deute sobirà en molts dels seus estats membres, amb un peu en la recessió i un índex d’atur que ratlla els 23 milions de ciutadans.

No obstant, els dos grans –les locomotores de la Unió Europea, França i Alemanya– estan més preocupats per afrontar la crisi dels seus propis països i els avatars de la seva política interna que pel futur d’aquesta Europa, sense prestar suficient atenció al fet que, quan s’obre la via d’aigua al vaixell, tots acaben protagonitzant el naufragi.

Europa necessita canvis urgents per portar a terme una unió fiscal, crear una agència de ràting europea, introduir eurobons, establir un pressupost propi i una taxa a les transaccions financeres. I tot això implica, ni més ni menys, cedir sobirania envers la UE.

En l’agenda del consell s’estudien tres possibilitats per realitzar els canvis: una reforma del tractat, que podria trigar mesos ja que alguns dels països haurien de fer-ho mitjançant referèndum; un acord intergovernamental, la proposta que fa Sarkozy, però que representaria esfilagarsar la Unió Europea; i, finalment, la modificació d’un protocol sobre el funcionament de l’Eurozona que s’adjuntaria al tractat d’adhesió de Croàcia que es firmarà aquesta mateixa setmana. Aquesta tercera opció permetria una ràpida aplicació dels acords respectant les institucions europees.

La temptació de Merkozy és que uns imposin l’esforç i els altres el compleixin. I això no ha servit mai per unir Europa. Lamentablement, aquest modus operandi ha servit per dividir-la i enfrontar-la en massa ocasions.

Recuperar la solidaritat entre els europeus és fonamental per poder fer front als reptes d’avui. Confiem que això es produeixi aquest cap de setmana a Brussel·les.

 Imprimir

Les xifres posen de manifest que en temps de crisi es consumeix més cultura. Semblaria que la cultura actuaria com a calmant, que tindria una influència taumatúrgica enfront la incertesa i les dificultats. Un bon exemple és l’increment de les visites als museus espanyols, que reben tants visitants com aficionats omplen els camps de futbol.

Per aquesta raó, els Premis Lux al cinema europeu que s’han atorgat la setmana passada al Parlament Europeu han estat una magnífica oportunitat per parlar de la cultura en temps de crisis.

Amb aquests premis, el Parlament Europeu tracta de recolzar els elements de progrés, de cohesió i de motor per a la innovació i la prosperitat econòmica que representa la cultura en general i el cinema en particular. Com feia dir Ken Loach a un dels personatges de la seva pel•lícula “Bread and roses”: “Volem pa però també volem roses”, i en moments de crisi econòmica, la cultura pot ser la font d’on poden emanar el pa i les roses.

Més enllà dels àmbits específics i les formes d’expressió artística i cultural, LA CULTURA -com un concepte complex i integrador- té una doble vessant.
Per una banda, és l’eina de cohesió social per antonomàsia. Estableix els elements identitaris compartits pels individus d’un territori -per exemple, Europa- i, sobre tot, aporta recursos per entendre el nostre entorn i per aprendre a interactuar i enriquir-nos mútuament. I és que la cultura, no només aporta les habilitats per desenvolupar-nos en un medi social, sinó que també ajuda a cultivar l’esfera individual mitjançant la creativitat, el lleure i el coneixement.

Per altra banda, les indústries creatives i culturals i les relacionades amb el coneixement són un instrument poderós que genera activitat econòmica i d’inversions, amb projecció durable i de gran valor afegit.

Aquestes vessants -l’econòmica, la social i la humana- esdevenen més importants en l’era digital i del 2.0, en la que han sorgit noves plataformes de difusió i d’accés a la cultura i nous nínxols per a la innovació i la creativitat.

En aquest context, els Premis Lux, demés de contribuir a donar una major visibilitat a la cultura europea, la promou en les seves múltiples dimensions:
. En l’econòmica -mitjançant la promoció de les obres dels nostres creadors i creadores
. En la social i humana – narrant històries en l’escenari dels valors europeus i en un debat sobre la convivència
. En la política en la mesura que constitueix una plataforma per explorar i millorar àrees concretes d’actuació política: immigració, integració, pobresa, formació, treball o violència, per citar-ne algunes.

En definitiva, els Premis Lux són una gran oportunitat per a fomentar la creativitat, enriquir la cultura europea i posar-la en valor tant a dins de la Unió com més enllà de les nostres fronteres.

La pel•lícula francesa “Les neiges du Kilimanjaro” del director Robert Guédiguian, ha estat la guanyadora de l’edició d’enguany.

El seu productor, Marc Bordure, en el lliurament del guardó, va declarar que “els valors europeus estan vinculats a la idea de la república, una república que Jean Jaurès -que ha inspirat la meva pel•lícula-, anomenava República social: llibertat, igualtat i fraternitat que són les qualitats que Europa també ha de defensar ( …)”. Afegeix Bordure: “No abandoneu les pobres gents de Víctor Hugo -una altra figura clau de la pel•lícula-, en les aigües gelades del càlcul egoista.

No es pot definir millor el rumb que Europa ha de prendre abans que la por i l’egoisme ens ofeguin en “aigües gelades”.

 Imprimir

LLegeixo amb consternació les declaracions del Sr. Peces Barba sobre Catalunya i li demanaria que si no sap comportar-se degudament que es retiri i calli. Per començar podria demanar excuses als catalans.

 Imprimir

Els socialistes francesos han fet una demostració de democràcia amb les eleccions primàries que han tingut lloc el passat cap de setmana.

La participació de quasi tres milions de persones n’és un clar exemple. Un procés obert a tothom amb l’únic requisit de figurar en el cens electoral, signar un manifest d’adhesió als valors de l’esquerra i abonar un Euro.

Felicito al guanyador François Hollande i les demés candidatures que han demostrat una gran categoria política tant per l’alt nivell durant els debats com a l’hora d’assumir la derrota.

Ara comença la gran batalla per arribar a la Presidència de la República.

Molta sort!

 Imprimir

Em diuen que a Bélgica, de cada tres ampolles de “champagne” que es consumeixen, dues són de cava.

Una molt bona notícia perquè no només vol dir que elaborem un bon producte sinó també perquè el sabem introduir en un mercat molt competitiu.

L’enhorabona als productors de cava catalans!

 Imprimir

La passada setmana, llegint les cròniques dels diaris sobre el debat dels pressupostos a Catalunya, vaig quedar absolutament consternada davant la nova mostra de supèrbia d’un conseller de Convergència i Unió.

No només desatenen els mandats del Parlament – en aquest cas, pel que fa als terminis de presentació dels comptes públics -, sinó que a més a més, expressen una total manca de respecte envers els ciutadans de Catalunya i un menysteniment sense complexes de les seves responsabilitats com a membres d’un Govern, escollit democràticament.

En ser preguntat sobre el compliment dels terminis de presentació dels pressupostos, el Conseller en qüestió va respondre: “Farem el que ens doni la gana”.

Digne del més pur estil antidemocràtic.

 Imprimir

Madrid, 1 d’octubre 2011.

Un molt bon discurs del candidat. Sense pèls a la llengua. Parlant de tot, sense temes tabús o prohibits. Assumint que potser s’han comès errors, però marcant amb claredat un full de ruta i l’absoluta bel•ligerància per guanyar les properes eleccions. “Podemos ganar o podemos perder, pero no nos ganarán en ganas de ganar“.

Sense populismes, i com a nucli de tot el discurs, la lluita, la batalla, -convençut de guanyar-la- , contra l’atur. Sense fer promeses que no se sap si o quan es podran complir.

“No pido mujeres en política, pido hacer política con las mujeres”. “No es sólo una cuestión de igualdad, es una cuestión de competencia”. “Que empresa dejaría al margen más del 50 por ciento de su talento?”

Rubalcaba desperta ganes de fer campanya, d’explicar la importància d’aquestes eleccions -tot i el mal prognòstic pels socialistes-, ganes d’explicar el que ens hi juguem. Si bé el temps que porten els governs del PP i de CiU a les diferents CCAA i a Catalunya és curt per tenir la suficient perspectiva per valorar les polítiques dels uns i els altres l’hora de fer front a la crisi, podem, si volem, tenir-ne un tast amb el que s’està fent amb la sanitat.

No m’agrada posar el PP i a CiU en el mateix sac, perquè penso realment que els tarannàs i les ideologies són diferents, però el que tinc més clar cada dia -perquè ho veig i ho visc al Parlament Europeu, a Espanya i a Catalunya- és que pel que fa a les prioritats en mesures econòmiques, tant en el que en diem macro com microeconomia, s’assemblen com una gota d’aigua.

Si ens fixem en les polítiques públiques, que és on les retallades estan sent de major calat i les privatitzacions d’alguns serveis a l’ordre del dia, veurem que tant a Castella -la Manxa, a Madrid com a Catalunya s’estan aplicant els mateixos criteris: desmantellament de l’escola i la sanitat públiques. Aquesta és la qüestió.

Encara que a Catalunya és una mica més difícil de veure-ho perquè no és possible parlar de res sense que el debat identitari s’hi immiscueixi. És igual que parlem d’ensenyament o de sanitat o de les aus migratòries, sempre hi ha la defensa de la pàtria pel mig i això ens fa mal en les nostres relacions amb Espanya però també pel que fa al nostre rol amb Europa.

I em dol especialment, perquè crec conèixer una mica les dinàmiques de les relacions entre els diferents pobles i estats d’Europa, no en va set anys al Parlament Europeu m’han donat aquest privilegi. Estic convençuda que Catalunya amb la seva història, tant pel que fa a les migracions, com a la cultura, com a la llengua, pot aportar moltíssim en aquesta construcció europea i sobretot en com ha de ser aquesta Europa del futur. Tots estem d’acord en dir que la nostra societat, de fet el món després d’aquesta crisi no s’assemblarà gens al que coneixem i jo afegeixo que Europa també serà diferent tant per ella mateixa com en la seva relació a les diferents àrees del món.

I Catalunya hi pot jugar un paper substancial. Les nostres empreses amb la seva extraordinària labor i iniciativa de vendre els nostres productes als diferents mercats exteriors. De fet, potser l’única alegria que podem tenir en aquests mesos i anys de plom de la crisi, és que les exportacions espanyoles per primera vegada en molt temps han superat les importacions i Catalunya hi està jugant un paper central en aquest canvi.

Prou de jugar a exaltar els ànims dels nacionalistes d’un cantó i de l’altre. El terreny de joc no es troba entre Catalunya i Espanya, el terreny de joc dels nostres problemes, es juga a la lliga europea i a la mundial, si se’m permet utilitzar el símil futbolístic. Intentem posar cada cosa al seu lloc i donar-li la dimensió que li correspongui.

Totes les reformes que calguin però no en l’objectiu de privatitzar uns serveis públics que posa en risc la cohesió social ja que només aquells que poden pagar-se una assegurança privada, una escola privada, un pla de pensions privats ho tindran segur. I fer atenció i descobrir les raons amagades de tanta privatització.

 Imprimir

No tot està perdut mentre hi hagi encara gent que sigui capaç de reaccionar,…
Esplèndid, emocionant, no ho puc descriure però recomano que ho vegeu.http://www.youtube.com/embed/G_gmtO6JnRs
Espero que us agradi.

 Imprimir

Estic de vacances, però no crec que ningú es sorprengui si dic que són estranyes.

La crisi que converteix cada matí el món en una nova amenaça; l’avançament de les eleccions generals; el posposar el congrés del PSC; el terror desfermat a Noruega; la fam al Corn d’Àfrica,….

No, no m’he tornat sobtadament pessimista, els qui em coneixeu sabeu que sóc optimista per naturalesa, però la qüantitat i magnitud dels problemes que ens assolen -ja sigui al costat de casa o a l’altra punta del planeta-, ens crea sentiments d’angoixa i preocupació.

Anem al costat de casa: eleccions generals i congrés del PSC.

Sobre les eleccions generals, val a dir que si bé la situació segueix essent extremament difícil, la candidatura de Rubalcaba obre una nova expectativa pel que fa a la manera d’enfocar i de buscar solucions als problemes i, sobretot, noves energies per fer-hi front. Els primers passos i les primeres declaracions del candidat, crec que són una porta oberta a l’esperança.

I mentrestant, Rajoy segueix xiulant i mirant cap a una altra banda. Des del meu record, mai havia assistit a una actitud tan cínica d’inhibició de responsabilitats per part d’un polític.

La situació d’inestabilitat econòmica fa que una campanya electoral es pugui percebre com un risc de major inestabilitat, però també es pot veure com una nova oportunitat per un canvi de rumb cap a un millor enfoc i per tant, cap a una major possibilitat de millora de la situació política i econòmica.

El posposar el congrés del PSC al desembre, allarga un pèl massa el debat congressual i el distancia molt de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que són el fet que el van motivar. És cert però que no sembla el millor fer conicidir un congrés de partit que es vol seriós i rigorós, amb una campanya electoral que com que tots ja som grandets sabem que és el pitjor moment per prendre decisions. L’única decisió que s’espera que prenguin els ciutadans i ciutadanes és la de quin ha de ser el proper govern, que no és poc important.

Però aquest posposar allarga també la responsabilitat de l’actual direcció i reclama que malgrat les possibles desavinences que hi hagi entre nosaltres mateixos de cara al futur del nostre partit, la situació reclama posar tots els nostres esforços per tal que aquestes eleccions generals siguin ja una nova manera de fer les coses, una nova manera de presentar-nos davant els ciutadans i una nova manera de dirigir-nos a ells i dir-los ben clarament -no dissimulant com en Rajoy-, el que els proposem en el cas que ens donin el seu suport per governar Espanya i també, és clar, què ens espera a tots plegats si per contra, un Rajoy covard i irresponsable hagués de prendre les regnes del país. Tot això dit amb valentia, amb molta estratègia i amb pocs tacticismes. Aquest hauria de ser un dels canvis que ja es podrien percebre en la nostra manera de dirigir-nos a la ciutadania.

Però tornant a la coincidència del debat congressual i de la campanya electoral, ja hem dit que es feia necessari posar-hi distància entre ells, ara bé, hi ha algunes qüestions que podrien fer-se coincidir i que probablement enriquirien ambdós debats.

La qüestió del grup parlamentari propi en el Congrés dels Diputats en podria ser una i l’altra podria ser la relació directa del PSC amb el Partit Socialista Europeu (PSE).

Si es pogués anar a les eleccions amb la proposta -encara que fos plantejada de manera poc concreta, tota vegada que ha de ser una decisió que ha de prendre el Congrés- d’una veu pròpia en el Grup Federal (crec que el nom està ben trobat), seria útil, ja que insinuaria cap on vol anar el nou PSC. També una relació directa del PSC amb el partit europeu, deixant pendent les concrecions pel congrés, donaria idea de la importància d’apropar els ciutadans a al política europea en moments en els que inclosos els menys europeistes, veuen i reclamen l’actuació a nivell europeu per resoldre les crisis.

I mentrestant, intento fer vacances llegint “La muntanya màgica” de Thomas Mann que mai he aconseguit acabar. A veure si aquesta vegada,…..

 Imprimir

Des del meu bloc vull donar tot el meu suport al Primer Ministre , als membres del Partit Laborista de Noruega,  i molt especialment a les Joventuts i a tot el poble noruec pels horribles atemptats soferts ahir a l’illa de Utoya. i en la pròpia capital Oslo.

Aquests fets abominables són un atemptat a la pròpia democràcia i a tots aquells que la defensem.

A les víctimes i a les seves desconsolades famílies  dir-los que estem al seu costat i que seguirem avui més que mai,  lluitant contra aquells que només volen mort i destrucció i que defensarem la pau, la llibertat i la democràcia en les nostres societats.