“Des del pla pais”

Avui el President Zapatero ha estat al Parlament Europeu per presentar als eurodiputats les prioritats de la Presidència Espanyola de la Unió Europea dels propers 6 mesos.

Em plau poder assegurar que hem escoltat el discurs més europeista i progressista que s’ha sentit en aquesta Cambra en els darrers anys.

Zapatero ha expressat una voluntat clara de la Presidència d’avençar cap a una unió econòmica, un mercat comú de l’energia, fer una gran inversió en les noves tecnologies i donar a l’educació la importància que té. Una Presidència en paraules del propi President Zapatero “de canvis, en l’àmbit econòmic i el polític”.

Una aposta clara per la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica, en la que la cohesió, la inclusió i la igualtat en són peces centrals. I per poder fer front a tots els reptes i per assolir els objectius plantejats, Zapatero ha recordat la necessitat d’un gran Pacte Social Europeu, que crec serà essencial per articular la millor sortida a la crisi actual.

El President espanyol, però no ho tindrà fàcil. No l’ajudaran altres membres del Consell Europeu que no estan disposats a cedir competències cap a la Unió Europea, en qüestions tan transcendentals com les plantejades.

Els mesos vinents ens permetran comprovar l’ambició europea dels països de la Unió, i espero que l’empenta de Zapatero els porti en la bona direcció.

Podeu veure la intervenció del President aquest matí en el següent enllaç: http://www.europarl.europa.eu/wps-europarl-internet/frd/vod/player?date=20100120

La setmana passada a Brussel•les i aquesta, coincidint amb la sessió plenària a Estrasburg, els eurodiputats hem tingut ocasió d’interpel•lar als candidats a ocupar les diferents carteres de la nova Comissió Europa presidida per Durao Barroso. Les audiències van tenir lloc a les diferents comissions del Parlament Europeu, en funció de les àrees i competències per les que cada candidat havia estat proposat.

A la Comissió d’Educació i Cultura, vaig tenir ocasió de plantejar preguntes a les comissàries designades en matèria d’Investigació, Innovació i Ciència, la irlandesa Máire Geoghegan-Quinn i d’Educació, Cultura, Multilingüisme i Joventut, la xipriota Androulla Vassiliou.

La formació, especialment el life-long learning (formació al llarg de la vida), i l’aprenentatge de noves habilitats per tal d’adaptar-se a les noves tecnologies és un engranatge clau per la reactivació de l’economia en la societat del coneixement. A més a més, l’aposta pel desenvolupament dels ensenyaments científics i per una major inversió en recerca i innovació ha d’impregnar els plans per la sortida de la crisi i, sobretot, l’Estratègia Europa 2020 que fonamentarà un nou model econòmic de creixement i progrés. Aquesta és la reflexió que li vaig plantejar a Márie Geoghegan-Quinn durant la seva audiència. A més a més, vaig instar a la candidata irlandesa a desenvolupar programes específics per la formació i adaptabilitat dels treballadors i a establir un canal fluid de comunicació i cooperació amb la futura comissària d’Educació.

D’altra banda, amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, s’estableix el canvi de procediments en la presa de decisions per a què tinguin en compte el criteri de la població a més a més del criteri dels Estats. Per aquest motiu, s’imposa una revisió en matèria d’ús de les llengües a les institucions europees, introduint, aquí també, el criteri de població – o, en aquest cas, de parlants -. En la pregunta que li vaig plantejar a la candidata Androulla Vassiliou, li vaig demanar un compromís per l’aplicació d’aquest procediment en l’ús de les llengües, en la mesura que persegueix el respecte a un dels principis i trets identitaris de la UE: la diversitat cultural i lingüística.

Avui també celebrem un altre esdeveniment important: l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Per fi, després de gairebé deu anys de desencisos i entrebancs, la Unió Europea s’ha dotat d’un Tractat de modernització, enfortiment i reordenació institucional.

El camí ha estat llarg i difícil. L’ensopegada de la Constitució Europea amb els referèndums a França i els Països Baixos ens va encaminar cap a un nou procés que culminà amb la signatura del Tractat de Lisboa al 2007. Aquest nou text, recull l’essència de la Constitució afinant alguns elements, però sempre vetllant per a què el resultat condueixi al progrés i la modernització de la Unió Europea.

La trajectòria del Tractat de Lisboa també ha trobat nombrosos obstacles: primer, la victòria del NO al referèndum a Irlanda a l’estiu del 2008, la negociació amb els irlandesos per incorporar les seves reivindicacions i les extravagants exigències de l’euroescèptic president txec, Václav Klaus.

Afortunadament, la tenacitat i la voluntat de trobar espais de consens i d’aprofundir la construcció europea han fet que el nou Tractat arribés a bon port. Ara, però, queda per fer la feina més important: aplicar i desenvolupar les disposicions del Tractat, per a què la modernització de la UE sigui real, més enllà dels compromisos del paper.

Ara bé, ens hem dotat d’instruments que eixamplen les nostres ambicions com a europeus i europees i que tenen el potencial necessari per afrontar els nous reptes. Però ara, hem d’emprar aquests instruments i ho hem de fer correctament.

El Tractat de Lisboa permet reivindicar la Unió Europea com a institució al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i per això els posa al centre de les seves polítiques i la seva activitat. La iniciativa popular pels ciutadans n’és l’exemple més clar: amb un milió de signatures, es podran dirigir a la Comissió per a presentar una iniciativa legislativa de qualsevol matèria que sigui competència de la UE.

Es clarifica i facilita el diàleg entre els ciutadans i ciutadanes europeus i els seus representants. El nomenament, la setmana passada, de les dues noves figures – President del Consell Europeu i Alta Representant de Política Exterior i Seguretat – permet visibilitzar més i millor Europa, una Europa que massa sovint ens ha semblat difusa i distant.

S’han sentit moltes crítiques entorn el perfil de Van Rompuy i Ashton, però com diu el meu company Raimon Obiols, se’ls hi ha de donar un vot de confiança, observant amb atenció la seva tasca tant aviat comenci el rodatge del Tractat.

Des del Parlament Europeu, també haurem de fer esforços, juntament amb els nous comissaris i comissàries per a què l’aplicació de Lisboa tingui èxit. La reunió preparatòria de la presidència espanyola amb els meus companys de grup ha confirmat la bona sintonia i la bona feina que podem fer plegats els progressistes al Parlament Europeu per greixar bé la maquinària i encarrilar el desenvolupament del Tractat. Confio poder explicar-ho en els propers mesos.

Aquí us deixo un article que he trobat interessant sobre l’avenir de Rússia.

Us recomano la lectura d’aquest article de Miquel Caminal sobre el President Companys.

Setmana plena d’escàndols financers, de traicions, d’afloració dels més baixos instints de la naturalesa humana.

La trama de corrupció Gürtel, el cas Millet-Palau, els espies al Barça. Tot plegat dóna la sensació que la decència, els valors morals, l’honestedat estan en la nostra societat, en hores baixes.

Però sabeu el que em sembla pitjor d’aquests escàndols? els intents de fer passar “bou per bèstia grossa”. Si un roba és un lladre. Si un enganya és un mentider i si un investiga d’amagat la vida dels altres és un espia. I segur que aquells que no són amics dels acusats, estan contents del que està passant, però els culpables, no es poden amagar intentant fer-nos creure que el que passa són només falsedats inventades pels que els volen mal.

No, Sr. Rajoy, Sr. Camps, senyors i senyores del PP, n’hi ha de ben segur que estan contents pel que els passa a vostès, però els responsables, són els que són.

No, Sr. Millet, Sr. Montull, senyores i senyores responsables de fundacions que s’han beneficiat de diner negre provinent de les mans del Sr. Millet, vostès han fet trampes, s’han apropiat d’uns diners que no els pertanyien. Segur que n’hi ha que disfruten per tot això, però els resposables són els que són.

No, Sr. Laporta, Sr. Joan Oliver, responsables de fer “auditories de seguretat” d’amagat a membres de la seva Junta. De ben segur que n’hi ha que disfruten amb aquesta qüestió i també n’hi ha que no els agrada que el Barça faci un “triplet, ni el 2-6”, però els responsables són els que són.

Deixin per favor, la pàtria, les banderes i les aficions tranquil.les i no les utilitzin pels seus propis beneficis. I arreglin els seus problemes on pertoqui.

Fa temps que segueixo els articles que va publicant la Gemma Lienas… deixeu-me que us recomani especialment l’article que va publicar dilluns a “El Pais” titulat “Polanski y el punto de vista”. El podem lleguir en aquest link

Han aparegut en els darrers mesos alguns articles en la premsa de Catalunya sobre l´anomenat Corredor del Mediterrani. En aquests articles de diputats catalans elegits al Parlament Europeu recentment, s’especula amb la possible votació en contra dels diputats socialistes espanyols a la Cambra Europea, al projecte del Corredor del Mediterrani. De fet, s’ha afirmat sobre la votació en contra d’aquest projecte per part de les dues diputades socialistes espanyoles que formen part de la Comissió de Transports del Parlament Europeu, que és l’òrgan parlamentari que té competències sobre la qüestió. 

Em sorprenen –encara tinc capacitat de sorprendre’m-, afirmacions que se sustenten en el no res. Ni hi ha hagut cap votació sobre el particular, ni està prevista que n’hi hagi cap, ni cap de les diputades en qüestió ha fet declaracions al respecte. És a dir, tot un exemple de manca de rigor i del mínim interès en conèixer la realitat, els procediments, i l‘estat de la qüestió dels projectes en marxa. 

Davant d’actituds -des del meu punt de vista- tan poc constructives, he cregut convenient fer un intent de posar negre sobre blanc pel que fa al  projecte de Corredor Mediterrani. Perquè ens puguem entendre, un corredor és -com el seu nom indica- un lloc per al qual circulen coses, ja siguin trens, cotxes, persones, autopistes … Per tant, la primera qüestió seria decidir què hi volem fer passar per aquest corredor. 

La Comissió Europea, seguint les recomanacions d’un estudi elaborat el 2004, ha establert 30 projectes prioritaris que constitueixen la columna vertebral d’una xarxa transeuropea d’infraestructures ferroviàries per comunicar el continent, i incrementar el transport dins la Unió Europea. Es considera que sense aquesta xarxa, l’expansió del transport europeu seria molt difícil de gestionar, i que això alentiria el creixement econòmic de la Unió. 

En aquests moments, formen part d’aquests projectes prioritaris 4 infraestructures que està previst dur a terme a Espanya: l’eix ferroviari de gran velocitat del sud-oest d’Europa, l’eix ferroviari Algecires-Madrid-París, l’eix multimodal Portugal-Espanya-resta d’Europa, i la interoperabilitat de línies a gran velocitat a la Península Ibèrica. A la pràctica, aquestes es concreten en 3 projectes: un d’ells és la Y basca; un altre és el de l’eix central que ha de comunicar Espanya i França passant per Aragó, i el tercer, el que ha d’enllaçar Espanya i França passant per Catalunya. 

Aquests són els tres projectes que contempla la xarxa transeuropea de transports de 2005, i que compten amb un finançament de 225 mil milions d’euros des de 2004 a 2020. En concret, l’eix ferroviari de gran velocitat del sud oest d’Europa -del qual formaria part el Corredor Mediterrani- comptava ja el 2004 amb una inversió de 22.000 milions d’euros, la inversió més gran de la Unió Europea a Espanya en l’àmbit del transport.  

I d’aquí alguns mesos, el Parlament Europeu farà una revisió d’aquests projectes prioritaris que -com deia- daten del 2004, per tal d’incorporar-hi els interessos dels nous Estats Membres. Així, serà en el moment de la revisió quan el govern d’Espanya presentarà la proposta concreta del Corredor Mediterrani que ha de connectar tot el Mediterrani des de Lió fins a Algecires. 

I aquí estem. No està prevista la celebració de cap votació sobre els projectes de manera immediata i, en la propera revisió, hi ha el compromís del govern d’Espanya explicitat pel Ministre de Foment, José Blanco, de presentar el Corredor del Mediterrani com a projecte prioritari. I és aquest el projecte en el qual està treballant el govern de la Generalitat de Catalunya i els diputats europeus que li donem suport. Ja vaig dir a la campanya de les eleccions al Parlament Europeu que, mentre uns treballem, altres fan xerrameca. 

A què atribuir, doncs, manifestacions i declaracions d’aquest tipus, i aquest sembrar dubtes on no n’hi ha? Potser a què alguns pretenen fer mèrits en els seus partits pensant més en unes eleccions al Parlament de Catalunya que a treballar per Catalunya des del Parlament Europeu. I això és una llàstima perquè diputats catalans al Parlament Europeu en som pocs i si estem pensant més en la política interna catalana que en el que podem fer per Catalunya des d’Europa, estem dilapidant un gran potencial que de ben segur altres europeus aprofitaran. 

Adjunto un enllaç on podreu veure una pregunta parlamentària presentada per la diputada socialista espanyola Magdalena Álvarez a la Comissió Europea, demanant la inclusió del corredor mediterrani a la llista de projectes prioritaris de la RTE-T

La setmana del 5 a l’11 d’octubre va donar molt de si, des de tots els punts de vista. Però també ha estat especialment densa pel que fa a la meva agenda. De tal manera, que fins avui al matí, aprofitant el vol de les 9:15 h. de Barcelona a Brussel.les, no he tingut oportunitat de fer algunes notes per aquest blog.

Vaig començar la setmana amb el Comitè de la Mediterrània de la Internacional Socialista que el PSC vam organitzar a Barcelona. 21 representants socialistes de països de la Mediterrània hi vam participar, repassant l’actualitat política i social de la regió.

Veure asseguts a la mateixa taula representants de la part turca i de la part grega de Xipre, així com dels propis grecs, obria la porta a una possible entesa que pogués posar fi al conflicte a l’illa. Per cert, els socialistes grecs acabaven de guanyar les eleccions amb majoria absoluta portant Yorgos Papandreu, actual President de la Internacional Socialista a Primer Ministre de Grècia. Més esperances per Xipre.

A mitja setmana, l’actualitat internacional ens portava una sorpresa: el Nobel de la Pau per Obama! Sorpresa, pel que sembla, també al propi guardonat.

Els que aneu seguint aquest blog, sabeu la meva admiració per Obama i no puc més que alegrar-me d’aquesta decisió.

Ara bé, la sorpresa em va fer pensar sobre el per què d’una distinció no per uns fets, per unes accions portades a terme, per una consecució d’uns objectius,…sinó per unes intencions, per unes paraules, per uns compromisos, per una esperança,… Crec que justament és el Nobel a l’esperança, a algú amb qui la major part del món vol confiar, probablement perquè no hi ha molt per triar.
Veig aquest Nobel com una pressió sobre Obama, com un missatge de: SI US PLAU NO ENS FALLIS!.