“Des del pla pais”

Les dues qüestions ocupen les pàgines dels diaris i dels telenotícies dels darrers dies, a més de la crisi, és clar, que ve omplint els titulars diàriament des de fa setmanes.

Sobre el socialisme francès, confesso que a mi sempre m’ha agradat Segolène. Crec que ha comés molts errors, però té una ambició, al meu entendre sana, de canviar i fer avançar el socialisme francès i la valentia d’obrir el partit, oxigenant-lo per contrastar si les seves propostes són les que els ciutadans i ciutadanes progressistes esperen dels seus dirigents polítics, deixant entrar aire fresc i tractant de preparar aquest vell partit per a fer front a les noves necessitats a què el nou segle ens ha afrontat.

Crec que, parlant de Segolène, podem parlar d’una manera de fer política poc usual, almenys a Europa, i difícil d’encasellar.

Des del primer moment, ha tingut als dirigents del partit en contra. El que hem anomenat “elefants” -i jo afegiria “elefantes”, que també n’hi ha-. Aquells i aquelles que se senten dipositaris de les essències del partit. Aquest és un dels seus errors, i probablement una lliçó a tenir en compte: no es pot anar com Gary Cooper a “Sólo ante el peligro”, perquè no acostuma a sortir bé. El lideratge també consisteix en què els altres et puguin seguir.

A mi m’hagués agradat que Segolène hagués arribat a la presidència de la República. Estic convençuda que tant per França com per Europa hagués representat un impuls renovador i entusiasta. També estic convençuda que els seus companys de partit no van ajudar massa a fer-ho realitat.

I ara de nou, reapareix enfrontant-se a totes les famílies del partit, de nou com una “Joana d’Arc”, -de fet, en alguna entrevista va dir que era un dels personatges històrics que més admirava-, aspirant a la Primera Secretaria.

Les seves propostes són les mateixes, un canvi profund en les formes de fer política i unes propostes polítiques que, per més que els seus contrincants s’entesten a classificar massa de centre-dreta, són diferents de les de l’esquerra tradicional i també de les dels hereus de la “tercera via”.

En tot cas, després de quedar-se en primer lloc de manera amplíssima a la primera volta i quan els altres candidats –Delanöe retirat, i Benoït Hamon quedant perdedor-, demanen el vot per Martine Aubry -és a dir, tots contra la que tenia la majoria-, en la segona volta, Segolène ha perdut davant d´Aubry, que queda guanyadora per 43 vots davant de Segolène i, després d’un nou recompte, per l’estret marge de 102 vots.

Es socialistes francesos han tancat el Congrés de Reims amb l’elecció d’una nova líder, que té el suport de la meitat del Partit. Passi el que passi en els propers mesos, és evident que el partit ha tancat fràgilment aquest Congrés.

Abans de les darreres votacions, Segolène va demanar parlar amb els altres candidats per arribar a una candidatura de consens. Els tres, sense excepció li van girar l’esquena. L’argument més esgrimit ha estat el fet que Segolène no renunciés a un possible pacte amb el partit centrista de Bayrou.

Els altres candidats han brindat un retorn cap a l’esquerra –que, per altra banda, es fa difícil de saber en què consistirà- i troben inacceptable deixar la porta oberta a un pacte amb el centre, sobretot quan el PS governa amb el MoDem de Bayrou, en més d’una alcaldia.

Aquesta és la trista situació d’un socialisme francès que no sé quin miracle espera que passi per poder assolir un dia o altre el govern de la República.

Parlava al principi de la situació del PS francès i de la configuració del govern d’Obama als Estats Units.

Sobre el govern Obama, tot el que anem sabent és la incorporació de gent amb una gran experiència a Washington, alguns que han format part del govern de Clinton i fins i tot algun del govern de Bush. És a dir, prioritzant la competència de les persones per sobre de la proximitat al líder.

El Partit Demòcrata, després d’una dura i llarguíssima campanya per a les primàries, amb grans enfrontaments entre Obama i Hillary Clinton i, entre els seguidors de l’un i de l’altra, ha sabut fer costat al guanyador. Hillary Clinton, en un gest de maduresa política i de lleialtat, -també empassant-se l’orgull que, de ben segur, va sortir ferit de les primàries-, no ha oblidat en cap moment que el contrincant era Mc Cain i que els demòcrates i el poble americà es jugaven molt en aquestes eleccions. I és que, per sobre de diferències entre famílies, calia un nou govern a la Casa Blanca que retornés al país el prestigi perdut en els mandats de Bush, tant per als ciutadans nord-americans com per a la resta del món.

Els europeus, quan parlem dels Estats Units, sempre sembla que puguem donar-los lliçons de democràcia, aquestes darreres setmanes crec que hauríem d’acceptar que el tarannà d’Obama ens està donant una lliçó magistral, sobretot si la comparem amb el que està passant a Europa amb els companys socialistes francesos.

Dimecres, 26 de novembre de 2008

This entry was posted on Dimarts, Desembre 16th, 2008 at 18:27 and is filed under Política europea, Política internacional. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.