“Des del pla pais”

A continuació, reprodueixo el meu article publicat al El Periódico d’avui, dijous, 17 de setembre.

La vida política, molt de tant en tant, es veu sotraguejada per la necessitat de prendre decisions que s’aparten del camí marcat, del programa compromès. Decisions, les conseqüències de les quals poden tenir costos importants pels electors, pels que les han de prendre, i també pels seus afins.

Durant els meus cinc anys de diputada europea, aquesta difícil situació s’ha presentat almenys, dues vegades. En realitat, és com si un actor es veiés obligat a apartar-se del guió i hagués de decidir cap a on tirar sense perdre la coherència del fil conductor de l’obra.

La primera vegada es va presentar amb la votació sobre la Directiva de retorn dels immigrants que es troben de manera il•legal a la Unió Europea. I la decisió fou molt difícil. El Grup Socialista europeu es decantava majoritàriament pel no, perquè considerava encertadament que la directiva no contemplava prou garanties pels immigrants; per contra, el govern d’Espanya i la delegació socialista espanyola demanava el sí perquè Espanya –un lloc d’entrada massiva d’immigració il•legal- necessitava el recolzament de la Unió per poder portar a terme la seva política migratòria –molt més garantista, de fet, de la que proposava la Directiva - i poder rebre els corresponents ajuts comunitaris.

Bé, després de sospesar bé els pros i els contres, la conclusió personal fou que, amb aquella Directiva, els immigrants no hi perdien res: milloraven, encara que no de manera suficient, els seus drets, i el govern espanyol disposava d’un suport comunitari per implementar les seves polítiques migratòries. Tot plegat poc satisfactori, però almenys coherent amb el que jo pensava.

Avui, ens trobem en una altra d’aquestes situacions: la decisió de votar o no el President de la Comissió Europea, el Sr. Durao Barroso.

De nou, es crea una decisió molt difícil de prendre. El Sr. Barroso, polític conservador portuguès que ha presidit la Comissió Europea durant els darrers cinc anys, no s’ha destacat precisament pel seu compromís en un rellançament d’Europa. El Sr. Barroso ha fet una política de total connivència amb el Consell (feblesa davant dels governs dels Estats Membres), i poc decidida a donar més protagonisme al projecte de construcció europea, és a dir, acredita un balanç decebedor en l´impuls de la construcció europea.

Si bé cal admetre que li ha tocat administrar una ampliació de la Unió Europea de 15 a 27 països, amb unes divergències econòmiques, socials, culturals i històriques importants entre països, l’opinió de molts dels membres socialistes del Parlament Europeu és que no s’ha pogut comptar amb el Sr. Barroso com a aliat per a construir l’Europa més social i cohesionada que nosaltres creiem necessària. Ans el contrari, hem hagut de lluitar per no retrocedir més en els drets socials adquirits -Directiva del temps de treball, Directiva dels treballadors desplaçats, Directiva de serveis…- I ha tingut un lideratge insuficient en la lluita contra la crisi i contra el canvi climàtic.

Avui, els socialistes ens trobem que hem de prendre la decisió de donar o no suport al candidat Barroso que ens ha estat proposat unànimement pel Consell, format per governs de tots els colors polítics però, això sí, amb una àmplia majoria de signe conservador.

El Parlament no pot proposar el candidat, només pot votar-hi a favor, en contra o abstenir-se.

Com és sabut, també, el President del Govern espanyol, com a membre del Consell, ha donat suport a la candidatura de Barroso i espera que els diputats socialistes espanyols el secundem.

Per descomptat, hi ha motius per donar suport al candidat del Partit Popular Europeu (PPE). Hi ha una majoria del PPE a la cambra parlamentària, resultat de les darreres eleccions al Parlament Europeu; el Consell no ha presentat cap candidat alternatiu; el no irlandès al Tractat de Lisboa ens ha situat en una crisi institucional; estem en un moment en què per fer front a la crisi econòmica cal prendre decisions a nivell comunitari; el proper mes de gener, Espanya assumirà la presidència de la Unió Europea, i és una oportunitat perquè es puguin fer avançar les polítiques socials… I per tirar endavant tot això, ens cal una major estabilitat institucional.

Tenint en compte que aquesta majoria del PPE ve acompanyada d’un augment considerable de l’ultradreta xenòfoba i euroescèptica, la no elecció del candidat Barroso podria portar el PPE a recolzar-se en aquests partits antieuropeus, amb el consegüent risc de poder ser elegit un candidat més antieuropeista i més escorat a la dreta que el Sr. Barroso.

Ara bé, donar suport al candidat de la dreta europea entra en total contradicció amb una campanya electoral que vam celebrar fa escassos mesos en la qual vam dir i vam explicar als ciutadans les conseqüències negatives d’una majoria de dretes al Parlament Europeu: el retrocés en matèria de polítiques socials, en els drets dels treballadors, etc.

Avui, com podem explicar als ciutadans que aquells efectes negatius d’una majoria de dretes al Parlament Europeu ens fan donar suport al candidat de la dreta europea?

La situació no sembla tenir una bona solució: després de llarguíssims debats amb el nostre Grup polític, amb la delegació socialista espanyola, amb una audiència de més de dues hores amb el Sr. Barroso on se’l va sotmetre a un llarg interrogatori, em trobo havent de decidir si mantinc la paraula donada als ciutadans i ciutadanes durant la campanya electoral, o si m’adapto a unes noves circumstàncies, i tracto d’explicar-les.

Difícil, però decideixo que per una qüestió de coherència, de credibilitat, d’honestedat amb les persones que em van donar la seva confiança en les darreres eleccions, exactament 702.000, no votaré el candidat Barroso.

Ara bé, en pocs mesos tindrem l’oportunitat de tornar a votar, en aquest cas, tot el col•legi de comissaris, és a dir, el president i tots els comissaris i comissàries que l’acompanyaran en el govern de la Unió Europea. Això em dóna una altra oportunitat, per veure què pensa fer realment el Sr. Barroso en els propers 5 anys.

En tot cas, entre dues opcions poc satisfactòries, m’he decantat per la coherència.

This entry was posted on Dijous, Setembre 17th, 2009 at 09:05 and is filed under Política europea, Grup dels S&D. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.